Bones companys i companyes!

Adjunto el meu video final,

Gràcies per compartir amb mi aquest semestre.

VIDEO FINAL LORENA ARCO

Hola a todos! Por aquí os dejo mi video sobre mi aprendizaje dentro de esta asignatura. ¡Espero que os guste!

Hola a todos, compañeros. Por aquí os dejo mi trabajo. Espero que os guste mi reflexión y que os ayude a empezar a mirar más allá. Los momentos más bonitos son solo instantes y, si pestañeas, te los pierdes.

Enlace a multiregistro: https://drive.google.com/drive/folders/1KWBoty2jyIaO0nawJMZA446_x7r2ztgA?usp=sharing

Bones companys i companyes!

Amb aquesta entrada a folio dono per finalitzada la PAC3, ha estat un procés d’aprenentatge i autoconeixement per mí. He gaudit molt amb aquesta activitat i espero poder compartir amb vosaltres més experiències enriquidores com aquesta.

Espero que us agradi!

Enllaç carpeta Drive MUNTATGE FINAL

Después de un largo día, gracias al paisaje podemos ver cómo el cielo sigue siendo azul, pero empieza a apagarse con suavidad. No es un final brusco, es una despedida tranquila. La luz se va difuminando poco a poco, como si el día supiera que ha cumplido sus objetivos y pudiera irse a descansar durante unas horas.

Sopla una ligera brisa y los pájaros vuelan libres dibujando formas en un cielo que aún guarda restos de la luz del día. Da la sensación de que no tienen prisa. Como si supiesen que aún queda claridad y también que mañana volverá a salir el Sol. Porque eso es lo que este paisaje transmite, que nada se termina del todo y que cada cierre es también un nuevo comienzo.

Como explica Llorca (2017), los paisajes hablan no solo por lo que vemos, sino por lo que sentimos en ellos. Y este habla de una vida que fluye sin prisas. Nos recuerda que cada día acaba, sí, pero también que otro está por empezar. Y en ese ciclo constante está la esperanza más bonita y pura: la de que siempre habrá un nuevo cielo que mirar y una nueva oportunidad de vivir.

Recursos bibliográficos

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista, 32(89), 9–59.

En Murcia, donde casi siempre brilla el sol, un día de lluvia parece que está fuera de lugar. Te levantas y todo está distinto. El cielo gris, el aire frío, las calles mojadas y ese sonido constante de la lluvia cayendo. No es un sonido fuerte, pero sí presente, como un murmullo que te acompaña y te recuerda que los días tristes también son importantes. Y claro, acostumbrados al sol y al calor, ese cambio se nota también por dentro.

Parece que el mundo va más lento. Hay menos gente por la calle, menos ruido, más silencio. El pueblo que normalmente está lleno de vida y movimiento, se vuelve un poco más tranquilo. Incluso uno mismo lo siente en el cuerpo, ya que te invade la melancolía. No es tristeza exactamente, es como si, al igual que el Sol, tu energía se apagara para más adelante renovarse. Y claro, eso se contagia. Porque hay quien dice que estamos hechos de energía.

Es curioso, porque no es solo lo que se ve. Como dice Llorca (2017), los paisajes no son solo visuales: también se escuchan. Y un día de lluvia se siente diferente. El agua contra las ventanas, los coches pasando despacito, la gente se queda en casa. Todo eso también forma parte del paisaje. Cambia cómo vivimos, el lugar y cómo nos sentimos en él.

A veces, en medio de tanta rutina, un día así te obliga a parar un poco. A mirar por la ventana. Te regala la oportunidad de escuchar. Y aunque parezca que el cielo está triste, tiene algo bonito. Nos saca por un momento del ritmo de siempre y eso, a veces, también se agradece.

Recursos bibliográficos

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista, 32(89), 9–59.

https://drive.google.com/drive/folders/11JFj3uMvtxlfm5EOXDnq32wABIlUUAsz

Aquest recull fotogràfic de la festa de final de curs no és només una memòria d’un esdeveniment escolar, sinó també una invitació a pensar l’educació des d’un altre lloc. Les imatges que presentem es poden llegir com a fragments d’un intermezzo, un entre-espai en el qual es trenquen els límits convencionals de l’aula i s’obren camins cap a altres formes de convivència, expressió i aprenentatge.

Seguint la idea d’Homi Bhabha, entenem l’intermezzo com un espai de frontera, on la cultura es transforma, es barreja i es reformula lluny dels discursos hegemònics. Això és justament el que passa en aquestes escenes: infants amb diversitats funcionals, culturals, lingüístiques i de gènere comparteixen un espai que no exigeix adaptació, sinó que celebra la diferència com a font de riquesa col·lectiva.

Les fotografies mostren moments d’alegria, disfresses, balls, jocs i emocions compartides. Però més enllà de la festa, aquests instants ens parlen de pedagogies alternatives, de territoris simbòlics que s’estenen més enllà de les parets de l’escola, d’estètiques que escapen de la norma i de tensions culturals que es converteixen en possibilitats de transformació.

En aquest context, la festa esdevé un acte polític i poètic alhora: una forma de resistència davant les ideologies que han invisibilitzat o menyspreat certes formes de ser i estar en el món. Així, la figura de l’infant que no parla però que balla, que no escriu però que pinta, que no comprèn la llengua però que somriu i s’abraça amb els altres, esdevé una potència que desborda els límits del currículum i dels models educatius normatius.

Els quatre eixos de l’obra que ens inspira –pedagogies, territoris, estètiques i tensions culturals– es fan presents en cada instant capturat. La pedagogia aquí no és transmissió, sinó trobada. El territori no és l’aula, sinó el cos, el pati, la veu, el gest. L’estètica no és decoració, sinó una forma d’expressar el que no sempre es pot dir amb paraules. I la tensió cultural no és un problema, sinó una oportunitat per generar diàleg i reconeixement mutu.

Aquestes imatges són, per tant, un testimoni de la potència del viure entre fronteres, del conviure en la diferència sense necessitat d’unificar ni jerarquitzar. Són una mostra del que passa quan deixem que la cultura, com deia Bhabha, parli des d’altres llocs, des d’altres cossos, des d’altres veus.

Aquesta festa no ha estat només un tancament de curs, sinó una obertura a imaginar una educació més justa, més lliure i més humana.

REFLEXIÓ CRÍTICADesprés d’haver llegit diversos textos, que ens han proporcionat una nova visió sobre l’art i la cultura, podem dir que ara veiem com a través de l’art es poden reivindicar i transmetre moltes més coses de les que pensàvem, a més de construir realitats. Artistes i pensadors diversos ens fan veure la pràctica artística com una cosa molt més complexa i ens fan repensar aquelles experiències que havíem comentat en l’última entrega. Aquests deixen de banda les pràctiques típiques de l’art occidental, que és el que estem més acostumats, i contemplen perspectives descolonials, postfeministes i interseccionals.

Lynda Nead, historiadora de l’art, ens planteja una nova mirada cap a la pràctica artística a través dels estudis de gènere i cultura visual. Planteja com la representació del cos femení en l’art occidental ha tingut repercussions directes en les dones de carn i os. Alguna cosa que podem vincular enormement a l’activitat de la ‘Male gaze’.

Encara que aquesta activitat està molt bé per a repensar l’art que consumim i com ens afecta, crec que és molt interessant veure també com podem lluitar des d’aquesta iconografia que ens ha estat donada. Anita Steckel, artista destacada en el moviment feminista dels anys 60 i 70, mitjançant el collage i la reapropiació de fotografies respon a les narratives dominants de la societat. Això ho fa a través del seu art explícit i controvertit amb el qual buscava revaluar a la dona artista i reescriure la seva història.

En relació amb l’experiència de la representació teatral, es plantejava des d’una perspectiva que fomentava la creativitat, l’empatia a través de l’intercanvi de rols i el treball entre iguals, i, un cop analitzades altres idees descolonials, interseccionals i postfeministes, ens transforma la mirada a entendre que el fet d’intercanviar rols no implica comprendre la diferència entre gèneres, és més, es pot entendre com una representació estereotipada, sense contemplar les desigualtats, opressions, implicacions de poder, etc. Quant a la perspectiva descolonial, el contingut de les obres de teatre no posava en dubte l’hegemonia cultural, és a dir, el valor al coneixement o a la diversitat cultural. En el cas de l’enfocament interseccional, cal ressaltar que la diferència no és una sola dimensió, per tant, no es tracta de la raça, el gènere, la classe, entre d’altres, sinó d’un conjunt d’identitats. La manca d’aquesta perspectiva, propicia que no es visualitzin les experiències quotidianes individuals, com en les que es presencien signes d’opressió. 

A part d’això, les nostres experiències escolars, com la Setmana Cultural, el mural “Cada peça compta” o les capses de la identitat tenen un nou sentit. A la llum d’autors com Zanele Muholi, entenem l’art com una eina per visibilitzar i dignificar identitats silenciades, com les persones racialitzades o queer. A la mateixa línia, l’obra de Mona Hatoum en convida a reflexionar sobre el poder, els desplaçaments i el marge que habitem, una cosa que també pot treballar-se a l’aula des de propostes artístiques crítiques.

A més, el pensament de Nicolas Mirzoeff ens recorda que mirar també és un acte polític: qüestionar que veiem i qui decideix el que és visible, és un pas necessari cap a una educació més justa. Aquestes aportacions es relacionen directament amb els plantejaments de Rifà Valls (2023), que defineix l’art com una via per expressar subjectivitats no normatives, amb Jiménez (2020), que destaca el paper del docent com un mediador de processos transformadors, i amb Pascual Morán (2014), que proposa una pedagogia de les diferències basades en la dignitat i el reconeixement.

Jota Mombaça és un altre de les artistes que ens han inspirat per fer aquest treball. L’escriptora i artista brasilera centra la seva obra en aspectes com la humanitat, la violència i resiliència i sobretot en el debat de la descolonització i racisme a partir de classe social i la identitat de gènere. Després de conèixer el seu treball he començat a mirar de diferent manera l’activitat d’autoretrats que vam fer a classe. En aquell moment em va semblar una proposta interessant perquè ens permetia expressar qui som més enllà de l’aspecte físic. 

Però gràcies a l’obra de Mombaça, entenem que parlar d’identitat també hauria de ser parlar de desigualtat, invisibilització i de resistència. La manera en la qual ella utilitza el cos, la paraula i l’art en general com a eines per qüestionar els discursos més dominants en la nostra societat m’han portat a la reflexió que, tot i que l’activitat estava ben pensada, es podria haver anat molt més enllà.

Per exemple, ara crec que hauríem pogut afegir espais de conversa per reflexionar sobre les diferències que es mostraven, però també sobre les que no s’atrevien a sortir. També m’agradaria que haguéssim pogut fer servir materials més personals, o millor dit més convencionals. Aquesta reflexió m’ha fet repensar el meu paper com a futur docent, ja que no n’hi ha prou amb donar espai a la diversitat, sinó que cal generar contextos en què es pugui qüestionar, compartir i escoltar de manera real i orgànica. Conèixer l’obra de Mombaça ha estat un punt d’inflexió en com entendre el valor polític i educatiu de l’art. 

Les aportacions de Margaret Harrison, Manal Aldowayan i Manuel Moranta amplien la nostra mirada sobre el poder transformador de l’art. Harrison, a través de la ironia i l’art feminista, critica la representació sexista de la dona i desmunta estereotips de gènere. La seva obra permet qüestionar el rol que s’assigna a les dones en la cultura visual. Aldowayan, des del seu context a l’Aràbia Saudita, utilitza la fotografia i la instal·lació per visibilitzar el paper de la dona en societats restrictives, fent de l’art un mitjà de denúncia silenciosa però poderosa. Per la seva banda, Moranta, des d’una perspectiva descolonial i amb un estil minimalista i conceptual, convida a la reflexió sobre les estructures de poder i la representació, connectant amb activitats educatives que busquen qüestionar i reconstruir narratives dominants. Aquestes tres mirades ens interpel·len com a futurs docents a revisar no només què ensenyem, sinó com i des d’on ho fem. Ens conviden a integrar propostes artístiques que promoguin el pensament crític, el diàleg i el reconeixement de la diferència, generant a l’aula espais on tot l’alumnat pugui expressar-se des del seu context i la seva realitat.

Així, es fa evident que l’art a l’aula no pot quedar-se en el que és superficial o en l’expressió individual. Ha de ser una eina per interrogar el món i transformar-lo, un espai on es pugui parlar de poder, opressió i diferències. Aquesta reflexió grupal ens obre la porta a repensar la nostra tasca com a docents: no només facilitar activitats creatives, sinó generar espais crítics, honestos i oberts on l’art ens ajudi a veure, escoltar i comprendre el món des de les seves múltiples veus.

Bibliografía:

Jiménez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística Revista de Investigación, 11(1), 114–138. https://doi.org/10.7203/eari.11.15237

Mombaça, J. (n.d.). Jota Mombaça. Recuperat el 9 de maig de 2025, de https://www.jotamombaca.com/

Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10–30.

Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [Recurs d’aprenentatge]. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00293114/

Mirzoeff, N. (2011). The right to look: A counterhistory of visuality. Durham, NC: Duke University Press.

Shifres, F. D., & Gonnet, D. (2015). Problematizando la herencia colonial en la educación musical. Epistemus. Revista De Estudios en Música, Cognición y Cultura, 3(2), 51–67. https://revistas.unlp.edu.ar/Epistemus/article/view/2971