L’educació artística ha estat present a la meva vida des de ben petita, tot i això, no soc una gran amant de les arts plàstiques. Sempre he tingut una relació una mica peculiar amb l’art. Mentre la majoria dels meus companys i companyes es meravellaven dibuixant o creant manualitats plenes de color i originalitat, jo sentia tot el contrari, per mi el dibuix i les manualitats eren un repte constant.
Des de petita, sempre he sentit una atracció per tot allò que m’envolta, la bellesa i la creativitat. Tot i això, vaig descobrir aviat que el talent per dibuixar no era el meu fort. En els primers anys d’escola, mentre la professora ens demanava que plasméssim les nostres idees i mons imaginaris en paper, jo lluitava amb el llapis i el paper. Intentava imitar formes, però els meus dibuixos semblaven més uns esborranys confusos que representacions del que realment volia plasmar. Mentre els altres feien paisatges, animals i figures que semblaven tenir vida pròpia, jo dibuixava línies sense gaire sentit.
Per mi, les classes d’educació visual i plàtica eren un espai de descoberta però a la vegada també de petites decepcions personals. Recordo vagament els dies en què, durant les sessions dedicades a fer manualitats, els meus intents de crear alguna cosa amb paper, cola i pintures acabaven sent un embolic de materials que no representaven el que realment volia fer la meva imaginació. Mentre alguns dels meus companys i companyes desbordaven habilitat manual i creativitat, jo em sentia com si tot el que toqués es convertís en un munt de retalls sense forma ni sentit. Mai he gaudit de destresa manual ni tampoc de l’habilitat innata que altres si n’han demostrat tenir. Cada nova activitat proposada a l’aula, em recordava que l’art no era per a mi.
Sentir aquestes experiències podria haver disminuït la meva passió per l’art, però, en canvi, em van fer comprendre que pot haber altres maneres d’aprendre i d’expressar-se. Tot i que el dibuix i les manualitats no eren les meves fortaleses, em vaig adonar que la creativitat es pot mostrar de moltes altres maneres, com per exemple la música i la dansa.
Tant la música com la dansa m’han fet veure que l’art no solament està a les pintures sinó que hi ha art en moltes altres formes.
Però, el moment clau amb l’àmbit artísic per mi, va arribar al batxillerat, amb l’assignatura d’història de l’art que es va convertir en una de les meves assignatures preferides. Cada classe era com anar al museu i poder explorar a través de les diferents èpoques i moviments artístics. M’encantava escoltar les històries que s’amagaven darrere de cada obra, intentar entendre els sentiments que els artistes volien transmetre i les innovacions que havien introduït al món. En aquest moment de la meva vida, vaig comprendre que l’art és molt més que fer manualitats o fer dibuixos, és una forma de veure el món, d’interpretar la realitat i d’expressar sentiments que no sempre poden ser verbalitzats.
Una de les lliçons més importants que he après al llarg de la meva experiència artística és que cadascú té la seva pròpia manera d’expressar-se, i que aquestes diferències no només són acceptables, sinó que són el que fa que cada persona sigui única. No ser bona dibuixant o tenir dificultats amb les manualitats mai em va fer sentir inferior davant l’art. Sinó que, em van obligar a buscar altres formes d’expressió i a descobrir talents que potser haurien passat desapercebuts.
En aquest sentit, els puzles amb la seva calma i precisió, es van convertir en una metàfora de la vida mateixa: a vegades sembla que les peces no encaixen, que hi ha un desordre impossible d’entendre, però quan finalment trobes el lloc exacte per a cada peça, sorgeix una imatge plena d’harmonia i significat. Aquesta afició m’ha ajudat a entendre que, encara que en alguns àmbits no sigui la més hàbil, cada petit esforç contribueix a construir un tot més gran i coherent.
La meva trajectòria en l’educació artística ha estat una aventura plena de descobriments i de creixements personals. Començant per la meva infància, quan els dibuixos imperfectes i la manca de destresa en les manualitats semblaven marcar les meves limitacions, fins al batxillerat en què la història de l’art em va captivar i em va obrir un univers de possibilitats, és per això que cada etapa ha estat essencial per definir qui soc avui.
Després de tot, m’agradaria destacar la importància d’aprendre a estimar les nostres pròpies mancances i a veure-les com a oportunitats per explorar altres formes d’expressar la nostra creativitat. No ser la millor en dibuixar ni en fer les millors manualitats mai m’ha impedit trobar el meu lloc en el món artístic. Al contrari, m’ha impulsat a buscar alternatives, a valorar la diversitat de formes d’expressió i a entendre que l’art és una forma d’expressió amb diferents vessant de transmissió.
Mirant enrere, em sento agraïda per cada moment, per cada error i per cada descobriment. La meva passió pels puzles m’ha donat la paciència per resoldre problemes i per buscar solucions en el desordre, encara continuo explorant noves formes de creativitat i continuo, però porto dins meus totes aquestes lliçons.
En definitiva, crec la nostra història personal l’art ens ha d’ajudar a crèixer com a persones i a saber aprendre dels nostres errors. En el meu cas, tant si es tracta de la meva manca per dibuixar com per de la meva passió pels puzles, cada aspecte ha contribuït a construir la meva identitat. Ara, amb la mirada posada en el futur, segueixo amb entusiasme i disposada a continuar aprenent, experimentant i creient en que l’art té un gran poder transformador.
Finalment, el que he après és que el veritable valor de l’educació artística no es troba en l’habilitat per reproduir imatges o en la destresa manual, sinó en la capacitat de veure el món amb una mirada diferent, d’entendre que cada experiència, per petita que sigui, contribueix a formar un tot que és únic i especial.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Vicent,
M’he decantat per comentar els teus registres perquè Blanes és una localitat de costa que m’agrada molt visitar, una amiga meva va anar a viure allà i he passat setmanes, tant a l’hivern com a l’estiu (res a veure una temporada amb l’altra).
M’ha semblat molt interessant la teva exposició de les fronteres urbanes i socials a través dels teus dibuixos. Crec que has aconseguit captar de manera molt efectiva les divisions tant físiques com simbòliques que existeixen entre el centre i els barris perifèrics.
La teva reflexió sobre la carretera com a frontera em sembla molt encertada. Crec que has captat molt bé com aquesta reforça les desigualtats estructurals. M’agradaria saber si has observat alguna forma de resistència per superar aquesta frontera i millorar la connexió entre els barris.
Fas referència també al contrast entre la riquesa del centre i la manca de serveis dels barris perifèrics. I a més, afegiria, com et comento al principi, les diferències significatives que jo mateixa he observat entre el contrast de la vida a la localitat durant l’hivern i l’estiu a Blanes. Quina és la teva opinió al respecte?
Moltes gràcies per la teva aportació.
Salutacions.
Mari.