https://drive.google.com/drive/folders/11JFj3uMvtxlfm5EOXDnq32wABIlUUAsz

Aquest recull fotogràfic de la festa de final de curs no és només una memòria d’un esdeveniment escolar, sinó també una invitació a pensar l’educació des d’un altre lloc. Les imatges que presentem es poden llegir com a fragments d’un intermezzo, un entre-espai en el qual es trenquen els límits convencionals de l’aula i s’obren camins cap a altres formes de convivència, expressió i aprenentatge.

Seguint la idea d’Homi Bhabha, entenem l’intermezzo com un espai de frontera, on la cultura es transforma, es barreja i es reformula lluny dels discursos hegemònics. Això és justament el que passa en aquestes escenes: infants amb diversitats funcionals, culturals, lingüístiques i de gènere comparteixen un espai que no exigeix adaptació, sinó que celebra la diferència com a font de riquesa col·lectiva.

Les fotografies mostren moments d’alegria, disfresses, balls, jocs i emocions compartides. Però més enllà de la festa, aquests instants ens parlen de pedagogies alternatives, de territoris simbòlics que s’estenen més enllà de les parets de l’escola, d’estètiques que escapen de la norma i de tensions culturals que es converteixen en possibilitats de transformació.

En aquest context, la festa esdevé un acte polític i poètic alhora: una forma de resistència davant les ideologies que han invisibilitzat o menyspreat certes formes de ser i estar en el món. Així, la figura de l’infant que no parla però que balla, que no escriu però que pinta, que no comprèn la llengua però que somriu i s’abraça amb els altres, esdevé una potència que desborda els límits del currículum i dels models educatius normatius.

Els quatre eixos de l’obra que ens inspira –pedagogies, territoris, estètiques i tensions culturals– es fan presents en cada instant capturat. La pedagogia aquí no és transmissió, sinó trobada. El territori no és l’aula, sinó el cos, el pati, la veu, el gest. L’estètica no és decoració, sinó una forma d’expressar el que no sempre es pot dir amb paraules. I la tensió cultural no és un problema, sinó una oportunitat per generar diàleg i reconeixement mutu.

Aquestes imatges són, per tant, un testimoni de la potència del viure entre fronteres, del conviure en la diferència sense necessitat d’unificar ni jerarquitzar. Són una mostra del que passa quan deixem que la cultura, com deia Bhabha, parli des d’altres llocs, des d’altres cossos, des d’altres veus.

Aquesta festa no ha estat només un tancament de curs, sinó una obertura a imaginar una educació més justa, més lliure i més humana.

En aquest cinquè registre, vull centrar-me en la vida contemporània que ens toca viure, envoltats d’informació que ens arriba per tots els canals: el diari, la pantalla, les xarxes socials. Aquesta hiperconnexió ens fa sentir informats, però sovint ens ofega en un mar de titulars manipulats, contradictoris i sensacionalistes.

L’artista Martha Rosler m’ha servit d’inspiració, ja que ja als anys setanta denunciava com els mitjans de comunicació portaven la guerra a casa nostra convertida en espectacle. Especialment amb la seva sèrie Bringing the War Home, Rosler explora com les notícies globals penetren en l’espai privat i es consumeixen descontextualitzades, transformades en espectacle. La seva crítica, que mostra com la societat de consum amaga la violència sota l’aparença de confort domèstic, continua plenament vigent en aquesta era de hiperconnexió digital.

En tots els registres anteriors havia treballat amb vídeo, però aquesta vegada he volgut assumir el repte de fer-ho amb fotografies de diaris, com a reflexió sobre com la informació penetra en la nostra quotidianitat i es transforma en un espectacle que alimenta la por i la confusió. El diari, símbol clàssic del periodisme, es presenta aquí en diàleg amb les pantalles que mai no s’apaguen.

Lluny de connectar-nos amb la realitat, la informació es converteix en un mecanisme de manipulació constant.

2025_04_11

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GRuYS6pul-xV5ZOkvjZFId0_wzpJbIDY?usp=sharing

“Els cactus que van créixer amb mi”

Quan era petita, aquests cactus van arribar a casa. Van créixer amb mi.

Els cactus que van créixer amb mi són una part essencial de la meva infància, i el seu significat va més enllà del simple objecte físic. Com diu Joaquín Lorca, “El ambiente contribuye, por encima de cualquier delimitación administrativa, a conformar territorios cargados de sentido para los sujetos.” Els meus cactus representen un territori personal, íntim, un espai que es va anar conformant al llarg dels anys, carregat de records i emocions. El meu “barrio San Nicolás” no és un lloc geogràfic, sinó un espai emocional, un petit racó de la meva vida on els cactus van créixer amb mi, i on em vaig sentir segura i arrelada.

L’espai, tal com s’explica en el text, “se considera ahora un régimen que incluye lo físico y lo social… la vida que los llena y anima, la sociedad en movimiento.” Els meus cactus són una representació d’aquest espai viscut. Cada espina, cada ramificació, és un record de la meva infància, de les meves emocions i les meves vivències, que estan contenides en ells. Els cactus, en el seu silenci, guarden la memòria de les meves experiències, des de les més senzilles fins a les més significatives.

Aquesta idea d’un paisatge animat, com diu el text, “dinamizado por una sensorialidad más amplia”, trenca el marc bidimensional. No calen sons per evocar aquest paisatge; és suficient la imatge visual, la percepció tàctil, i l’afectivitat. Els cactus, amb la seva presència immòbil, transmeten una sensació de vida i d’emoció que només pot ser entesa per qui els ha viscut. Són testimoni silenciós d’un temps passat, però al mateix temps, continuen sent part del meu present, animant aquell espai interior que va ser la meva infància.

De vegades, els objectes també són territoris. Aquests cactus són el meu mapa. La meva infància hi és.

2025_03_28

Mostro el vídeo on apareixen les meves sabates i peus en diferents llocs, representant un camí que es recorre. Aquest camí simbolitza el procés de comunicació i les diverses maneres d’arribar a un enteniment mutu. També faig referència a la comunicació de les persones amb sordceguesa, utilitzant la llengua de signes amb la mà recolzada. Amb aquesta representació, vull transmetre la importància de la comunicació en aquest context, destacant com pot ser una eina fonamental per a la inclusió i la comprensió mútua. He escollit aquesta forma de comunicació perquè és “invisible” i poc coneguda per gran part del món. Molts desconeixen que les persones amb sordceguesa també poden comunicar-se de manera efectiva. Volia mostrar una varietat de formes comunicatives, destacant la minoria i la minoria d’aquest col·lectiu, per generar un impacte i demostrar que existeixen diferents maneres de comunicar-se, més enllà de les formes tradicionals que sovint es donen per descomptades.

Aquest camí que es recorre no només és una metàfora del procés de comunicació, sinó que també simbolitza el recorregut que dues persones poden fer per establir una comunicació efectiva si ambdues tenen la intenció i la motivació per entendre’s. La comunicació no és un acte unidireccional, sinó un esforç conjunt entre les persones, on cap de les dues ha de limitar-se a adoptar una sola forma comunicativa, sinó que cal una adaptació mútua.

A més, volia incorporar els sons naturals dels carrers de Barcelona per aconseguir un ambient més autèntic i natural, com si es tractés d’un recorregut real, on els sons del carrer formen part de l’entorn que envolta la comunicació.

En fer aquests vídeos, m’he adonat dels detalls subtils que passen desapercebuts al meu voltant mentre camino pels carrers que transito diàriament. He descobert la dificultat de capturar aquest moment sense que hi apareguin cares de persones, respectant la seva privacitat i evitant distraccions que puguin interferir en el missatge que vull transmetre.

2025_03_14

En aquest vídeo mostro el meu dia a dia com a persona sorda. La primera escena és totalment en silenci, amb un paisatge que veig cada dia des de la finestra d’on treballo, amb Barcelona als meus peus. Agraeixo poder veure aquest paisatge barceloní des d’aquí dalt cada dia a la muntanya. A través de la natura tan bonica hi ha la barana que protegeix la finestra, que pot semblar una gàbia. Vull mostrar-ho com una metàfora d’una persona sorda que no rep estímuls auditius. La llengua de signes, “les mans que es mouen” com diu la majoria, és una llengua tan bonica com les altres. Per cert, no és universal i ara mateix no és el moment per explicar-ho.

En l’última part he volgut posar l’escena que feia la meva alumna del cicle superior de Mediació Comunicativa, fent una activitat de classe: la interpretació del discurs que vam anar a veure en una excursió relacionada amb les bruixes i la seva màgia, la salut de la història de les dones que vam dir que eren bruixes, que només sabien de medicina natural per a la salut.

En aquesta part sí que hi ha el so del discurs que donava la ponent on podeu veure la diferència de la primera escena en total silenci i desinformació, i comparar amb aquesta segona part del vídeo on veieu la interpretació de la dona sobre la lluita feminista, amb estímuls comunicatius orals i visuals que mostren la inclusió real. També he jugat amb la durada de les dues escenes del vídeo, la primera part (la que està en silenci) és molt més llarga que la segona escena, ja que quan no reps més estímuls, la sensació és que el temps passa molt lentament.

El vídeo està gravat amb el meu mòbil senzill, sense grans recursos ni producció, he gravat aquest vídeo. La meva intenció era mostrar-vos que el que veieu és autèntic i espontani, una part del meu dia a dia sense cap mena de preparació prèvia.

Comparteixo el meu viatge en l’educació artística amb vosaltres. Va ser un viatge amb moltes aventures i estic feliç en aquest lloc.

Des de ben petita, vaig estar envoltada d’art i creativitat, gràcies a la influència de la meva família. Per començar, vaig tenir referents artístics molt propers que van marcar el meu camí. El meu bisavi, era un apassionat pintor. La meva tieta em va sorprendre amb un regal molt especial: un retrat meu de bebé dibuixat amb carbó. Aquest retrat, que encara conservo amb molt d’afecte, és un testimoni del seu amor i del seu talent.

Però sense dubte, la persona que més em va inspirar va ser la meva àvia. Una dona amb una personalitat magnètica i una passió desbordant pel món teatral. Les seves històries sobre els escenaris, els personatges que havia interpretat i les emocions que havia experimentat em fascinaven. Em sap greu no poder compartir gaire el meu món teatral amb ella, però em val que sàpiga que estic orgullosa d’ella perquè no és fàcil entrar al món de l’art en una altra època per ser dona.

L’educació artística ha estat una part fonamental de la meva vida. Recordo amb especial afecte l’assignatura de plàstica a l’escola primària, que era sens dubte una de les meves preferides. Cada projecte era un repte emocionant que em permetia explorar la meva creativitat i veure resultats tangibles. La satisfacció de completar una manualitat i veure el producte final era immensa.

Aquesta passió per l’art no es limitava a l’escola. Sovint, continuava els projectes a casa, experimentant amb diferents materials i tècniques. M’encantava submergir-me en el món de l’art, ja fos visitant botigues especialitzades per comprar materials artístics o veure als dibuixants dibuixant els retrats en directe a La Rambla.

La meva escola, on vaig passar gran part de la meva infància i adolescència, també va jugar un paper crucial en el meu desenvolupament artístic. Cada any, al final de curs, organitzàvem presentacions teatrals per a les famílies. Aquestes experiències no només ens permetien expressar-nos artísticament, sinó que també ens donaven l’oportunitat de treballar en equip, conèixer-nos millor i organitzar el guió teatral. A més, ens ajudaven a guanyar autoconfiança i a superar la por a parlar en públic.

Durant la meva infància i adolescència, la meva curiositat i passió per l’art em van portar a explorar camins autodidactes. En aquella època, no hi havia tants recursos digitals com ara, però això no em va impedir experimentar i aprendre per mi mateixa. Una de les eines que més em va fascinar va ser el Photoshop. Amb aquest programa, podia manipular les imatges, canviar-ne els colors, afegir-hi efectes i crear composicions úniques. Em passava hores fent collages amb fotos que jo mateixa feia o que trobava en revistes i llibres.

Quan vaig acabar el cicle superior, que no tenia res a veure amb l’art, vaig voler entrar a una universitat relacionada amb l’art perquè era el que em faltava en aquell moment. Em vaig apuntar a la UB de Disseny, on vaig aprendre moltes tècniques artístiques i vaig ampliar la meva creativitat. Em va fer una mica de gràcia, recordar els meus anys al cicle superior. Aquella etapa de la meva vida estava dedicada a projectes d’edificació, un món totalment oposat a l’àmbit artístic. Allà, la creativitat era un concepte gairebé prohibit. Tot es reduïa a números, mesures precises i càlculs rigorosos. Havia de seguir al peu de la lletra cada indicació, assegurant-me que tot quadrés al mil·límetre, especialment el pes. No hi havia marge per a l’error ni per a la improvisació.

Aquesta rigidesa em feia sentir com si estigués atrapada en una gàbia. Anhelava la llibertat d’expressió, la possibilitat de crear sense límits. El primer dia de classe, vaig viure un moment que va marcar un abans i un després en la meva vida. El meu professor, amb una naturalitat sorprenent, va agafar un full de paper i el va esquinçar amb les mans. Sense tisores, sense cúter, només amb la força dels seus dits. Aquell gest, aparentment senzill, va ser per a mi una revelació, vaig pensar: “Aquí no cal trencar el paper amb càlculs…”

M’ho vaig passar aprenent molt en aquesta universitat. Em vaig apuntar a la carrera de disseny i no a belles arts perquè em fascinava el disseny, la resolució de problemes i la satisfacció de necessitats funcionals a través de solucions creatives, mentre que belles arts se centra en l’expressió artística pura i la creativitat subjectiva. M’atreia la idea de crear objectes, espais o experiències que milloressin la vida dels altres, que resolguessin necessitats quotidianes a través de solucions creatives i innovadores.

Mentre que belles arts se centra en l’expressió artística pura i la creativitat subjectiva, on l’artista explora els seus propis sentiments i idees sense necessàriament tenir una aplicació pràctica, el disseny em permetia combinar la meva passió per l’estètica amb la meva vocació de servei. Em veia més en l’àrea de disseny, on podia utilitzar la meva creativitat per a crear un impacte positiu en el món.

Després d’aquesta carrera em vaig centrar en el món educatiu, que també m’enamora. M’encanta veure l’evolució de l’aprenentatge, però sempre continuava creant nous projectes personals. Per exemple, quan vaig comprar una càmera nova, em permetia fer tot el procés de curtmetratges i participar en alguns festivals. Vaig ser actriu, productora, guionista… en tots els papers per a la creació dels curtmetratges, per posar-me a la pell de tots els papers. Projectes de teatre, com ser directora d’una obra de teatre per a infants de 4 a 12 anys, i jo ser actriu o intèrpret de llengua de signes en les obres teatrals.

L’autoaprenentatge és una de les coses que mai he deixat de fer. Em vaig apuntar a alguns tallers de teatre, d’il·lustració i a alguns cursos en línia com a Domestika. A part d’això, també continuo compartint la reivindicació de la visibilitat dels col·lectius minoritzats, com la comunitat sorda, la llengua de signes, el feminisme i l’LGTBIQ+, en les taules rodones, entrevistes… sobretot en les il·lustracions i audiovisuals.