Hay algo muy especial en pasear por un parque un día nublado, con niebla cubriéndolo todo. Es como si el mundo se calmara de repente, como si todo lo que normalmente pasa rápido se detuviese un momento para respirar. Sin el sol brillando ni los colores saturados, empiezan a destacar esas pequeñas cosas que, en días normales, apenas notamos.

El cielo gris se convierte en un fondo perfecto donde las hojas, los árboles y hasta los caminos mojados cobran otra presencia. De pronto ves el dibujo de las ramas contra el cielo blanco, casi como si alguien las hubiera trazado con tinta. Las hojas, que en otros días formarían solo parte del paisaje, hoy parecen más vivas, más definidas. Hasta el silencio suena distinto. Se nota más el crujido leve de una rama, el roce del viento, el eco apagado de tus propios pasos.

La niebla no oculta, al contrario: resalta. Hace que mires con más atención. Te obliga a detenerte, a fijarte en lo que normalmente ignoras. Un charco, una piedra, un banco vacío… todo adquiere una belleza tranquila, sin querer llamar la atención.

Entonces te das cuenta de que hay cosas que solo se ven cuando todo lo demás se apaga un poco. Que lo cotidiano, lo simple, lo que damos por hecho, tiene una profundidad que solo aparece en días como este. Que, a veces, hace falta un poco de gris para ver con más claridad.

Y es que el paisaje no es solo lo que se ve. Como bien explica Llorca (2017), lo que percibimos de un lugar no depende únicamente de su forma o función, sino también de cómo lo sentimos con todos los sentidos, especialmente con los que menos usamos de forma consciente. Un paisaje así, gris y silencioso, te obliga a mirar diferente, a escuchar lo que no suena fuerte y a descubrir que, a veces, lo más bello está en lo sutil.

Porque cuando el paisaje se cubre de niebla, no desaparece: se transforma. Y nosotros, al mirarlo sin prisas, también cambiamos un poco.

Recursos bibliográficos

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista 32(89), 9-59. https://www.proquest.com/

Link

https://drive.google.com/drive/folders/1qdd5Rnifsz39NtzEj8WONii0Y7ugn8AJ?usp=sharing

2025_04_11

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GRuYS6pul-xV5ZOkvjZFId0_wzpJbIDY?usp=sharing

“Els cactus que van créixer amb mi”

Quan era petita, aquests cactus van arribar a casa. Van créixer amb mi.

Els cactus que van créixer amb mi són una part essencial de la meva infància, i el seu significat va més enllà del simple objecte físic. Com diu Joaquín Lorca, “El ambiente contribuye, por encima de cualquier delimitación administrativa, a conformar territorios cargados de sentido para los sujetos.” Els meus cactus representen un territori personal, íntim, un espai que es va anar conformant al llarg dels anys, carregat de records i emocions. El meu “barrio San Nicolás” no és un lloc geogràfic, sinó un espai emocional, un petit racó de la meva vida on els cactus van créixer amb mi, i on em vaig sentir segura i arrelada.

L’espai, tal com s’explica en el text, “se considera ahora un régimen que incluye lo físico y lo social… la vida que los llena y anima, la sociedad en movimiento.” Els meus cactus són una representació d’aquest espai viscut. Cada espina, cada ramificació, és un record de la meva infància, de les meves emocions i les meves vivències, que estan contenides en ells. Els cactus, en el seu silenci, guarden la memòria de les meves experiències, des de les més senzilles fins a les més significatives.

Aquesta idea d’un paisatge animat, com diu el text, “dinamizado por una sensorialidad más amplia”, trenca el marc bidimensional. No calen sons per evocar aquest paisatge; és suficient la imatge visual, la percepció tàctil, i l’afectivitat. Els cactus, amb la seva presència immòbil, transmeten una sensació de vida i d’emoció que només pot ser entesa per qui els ha viscut. Són testimoni silenciós d’un temps passat, però al mateix temps, continuen sent part del meu present, animant aquell espai interior que va ser la meva infància.

De vegades, els objectes també són territoris. Aquests cactus són el meu mapa. La meva infància hi és.

Últimamente me he fijado en cómo los sonidos de nuestro día a día construyen una especie de paisaje que pocas veces nos paramos a escuchar. Con esta grabación, quería capturar la sensación sonora de un pueblo, donde conviven el ritmo urbano con los pequeños detalles de la naturaleza y la vida cotidiana.

En el audio se escucha el tráfico de la carretera general, ese zumbido constante de los coches que marca el ritmo del lugar. Pero si prestamos atención, detrás de ese ruido también están los pájaros cantando, el viento moviéndose entre las calles, y las voces de la gente conversando a lo lejos. Los niños jugando en la calle acompañan al paisaje con su energía y vitalidad. Todo se mezcla en un solo sonido, en una especie de banda sonora de la vida en coexistencia, una sinergia maravillosa.

Lo que me interesa de este paisaje sonoro es cómo, sin darnos cuenta, estamos rodeados de contrastes. El movimiento de los coches nos habla de la rutina y la velocidad de la vida moderna, mientras que el canto de los pájaros y el viento nos recuerdan que la naturaleza sigue ahí, presente, aunque a veces pase desapercibida, es la calma en un mundo en el que todo va demasiado deprisa. Las voces y los juegos de los niños nos conectan con la parte más humana del entorno, con la convivencia y la cercanía que todavía se respira en los pueblos.

Este tipo de grabaciones nos invitan a parar un momento y escuchar lo que normalmente ignoramos. Nos hacen ver que el arte no está solo en lo visual, sino también en lo que suena a nuestro alrededor. A veces, basta con cerrar los ojos y prestar atención para darnos cuenta de que, incluso en los lugares más cotidianos, hay una historia que se cuenta a través de los sonidos, de que vivimos en un concierto constante y que, en algún momento, sonará la canción de nuestra vida.

Referencias bibliográficas:

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Enlace: https://drive.google.com/drive/folders/1qKit2hL3vbmTXoKWj_7_aMofsnLYFU1f?usp=sharing

El paisaje de un pueblo es una mezcla de cosas que, aunque no nos paremos a pensarlo, conviven en equilibrio. La fila de coches, junto a los edificios y la calle, marcan la presencia humana. Al mismo tiempo, entre ellos,  los árboles, el cielo y un bonito limonero con sus frutos amarillos destacan, entre este paisaje urbano, recordándonos que la naturaleza sigue ahí, resistiendo entre el asfalto y el hormigón.

Los coches aparcados en fila y la valla metálica introducen un orden funcional, una prueba clara de cómo organizamos el espacio a nuestra conveniencia. Sin embargo, la vida natural persiste, las hojas se mecen con el viento, los limones maduran, las raíces se extienden bajo la superficie, sin hacer ruido, la vida sigue bajo nuestros pies. Este paisaje creo que nos habla de una coexistencia entre lo humano y lo natural, entre lo construido y lo que crece por sí mismo.

A menudo, pasamos por estos lugares sin detenernos a observar su historia, su vida. ¿Cuántos días de lluvia han bañado a este limonero? ¿Cuántas veces estas ramas han cobijado a pajaritos bajo su sombra? ¿Cuántas conversaciones importantes se habrán dado en estos coches? ¿Cuántos besos y abrazos en esta calle que ahora luce solitaria? La belleza no siempre está en lo extraordinario, sino en las cosas más simples. Solo hace falta pararse un momento y mirar con atención para descubrir que, incluso en lo más común, hay toda una vida.

Referencias bibliográficas:

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Enlace: https://drive.google.com/drive/folders/18_mGwpARA_u9YwUP8gO0K4_JfP_Xhudk?usp=sharing

Bones companys i companyes!

En aquesta segona entrada sobre els registres, segueixo amb les aportacions de Yáñez (2018) sobre la realitat cultural, he fet unes fotografies més detalles sobre l’espai i sobretot he volgut reflectir les barreres que es poden veure.

S’observa amb més detall, amb les imatges de les persones, com la gran pendent del carrer dificulta que hi hagi un moviment fluid. Però, també es pot veure com els bancs que hi ha a l’entrada de l’escola faciliten el descans, un cop es puja aquesta gran pendent.

Degut a l’hora de les fotografies, que estan fetes a les 16.40h, es un moment de la tarda en la que estan començant ha arribat les famílies a l’escola per recollir els infants que surten a les 17.00h, més endavant faré reculls d’àudio i fotos en les que es podrà observar com es veu afectat el trànsit d’aquest carrer i la porta de l’escola que varia en gran quantitat segons l’hora.
Es una zona que es veu molt transitada però la majoria de vegades en sentit de baixada, ja que les persones utilitzen carrers colindants per arribar a la part més alta.

En menys de 200m es concentren 3 escoles, així que ja us podeu anar fent una idea del trànsit que hi pot haver per aquella zona.

Enllaç carpeta Drive 2025-03-28

2025_03_28

Mostro el vídeo on apareixen les meves sabates i peus en diferents llocs, representant un camí que es recorre. Aquest camí simbolitza el procés de comunicació i les diverses maneres d’arribar a un enteniment mutu. També faig referència a la comunicació de les persones amb sordceguesa, utilitzant la llengua de signes amb la mà recolzada. Amb aquesta representació, vull transmetre la importància de la comunicació en aquest context, destacant com pot ser una eina fonamental per a la inclusió i la comprensió mútua. He escollit aquesta forma de comunicació perquè és “invisible” i poc coneguda per gran part del món. Molts desconeixen que les persones amb sordceguesa també poden comunicar-se de manera efectiva. Volia mostrar una varietat de formes comunicatives, destacant la minoria i la minoria d’aquest col·lectiu, per generar un impacte i demostrar que existeixen diferents maneres de comunicar-se, més enllà de les formes tradicionals que sovint es donen per descomptades.

Aquest camí que es recorre no només és una metàfora del procés de comunicació, sinó que també simbolitza el recorregut que dues persones poden fer per establir una comunicació efectiva si ambdues tenen la intenció i la motivació per entendre’s. La comunicació no és un acte unidireccional, sinó un esforç conjunt entre les persones, on cap de les dues ha de limitar-se a adoptar una sola forma comunicativa, sinó que cal una adaptació mútua.

A més, volia incorporar els sons naturals dels carrers de Barcelona per aconseguir un ambient més autèntic i natural, com si es tractés d’un recorregut real, on els sons del carrer formen part de l’entorn que envolta la comunicació.

En fer aquests vídeos, m’he adonat dels detalls subtils que passen desapercebuts al meu voltant mentre camino pels carrers que transito diàriament. He descobert la dificultat de capturar aquest moment sense que hi apareguin cares de persones, respectant la seva privacitat i evitant distraccions que puguin interferir en el missatge que vull transmetre.

(més…)

2025_03_14

En aquest vídeo mostro el meu dia a dia com a persona sorda. La primera escena és totalment en silenci, amb un paisatge que veig cada dia des de la finestra d’on treballo, amb Barcelona als meus peus. Agraeixo poder veure aquest paisatge barceloní des d’aquí dalt cada dia a la muntanya. A través de la natura tan bonica hi ha la barana que protegeix la finestra, que pot semblar una gàbia. Vull mostrar-ho com una metàfora d’una persona sorda que no rep estímuls auditius. La llengua de signes, “les mans que es mouen” com diu la majoria, és una llengua tan bonica com les altres. Per cert, no és universal i ara mateix no és el moment per explicar-ho.

En l’última part he volgut posar l’escena que feia la meva alumna del cicle superior de Mediació Comunicativa, fent una activitat de classe: la interpretació del discurs que vam anar a veure en una excursió relacionada amb les bruixes i la seva màgia, la salut de la història de les dones que vam dir que eren bruixes, que només sabien de medicina natural per a la salut.

En aquesta part sí que hi ha el so del discurs que donava la ponent on podeu veure la diferència de la primera escena en total silenci i desinformació, i comparar amb aquesta segona part del vídeo on veieu la interpretació de la dona sobre la lluita feminista, amb estímuls comunicatius orals i visuals que mostren la inclusió real. També he jugat amb la durada de les dues escenes del vídeo, la primera part (la que està en silenci) és molt més llarga que la segona escena, ja que quan no reps més estímuls, la sensació és que el temps passa molt lentament.

El vídeo està gravat amb el meu mòbil senzill, sense grans recursos ni producció, he gravat aquest vídeo. La meva intenció era mostrar-vos que el que veieu és autèntic i espontani, una part del meu dia a dia sense cap mena de preparació prèvia.