https://drive.google.com/drive/folders/11JFj3uMvtxlfm5EOXDnq32wABIlUUAsz

Aquest recull fotogràfic de la festa de final de curs no és només una memòria d’un esdeveniment escolar, sinó també una invitació a pensar l’educació des d’un altre lloc. Les imatges que presentem es poden llegir com a fragments d’un intermezzo, un entre-espai en el qual es trenquen els límits convencionals de l’aula i s’obren camins cap a altres formes de convivència, expressió i aprenentatge.

Seguint la idea d’Homi Bhabha, entenem l’intermezzo com un espai de frontera, on la cultura es transforma, es barreja i es reformula lluny dels discursos hegemònics. Això és justament el que passa en aquestes escenes: infants amb diversitats funcionals, culturals, lingüístiques i de gènere comparteixen un espai que no exigeix adaptació, sinó que celebra la diferència com a font de riquesa col·lectiva.

Les fotografies mostren moments d’alegria, disfresses, balls, jocs i emocions compartides. Però més enllà de la festa, aquests instants ens parlen de pedagogies alternatives, de territoris simbòlics que s’estenen més enllà de les parets de l’escola, d’estètiques que escapen de la norma i de tensions culturals que es converteixen en possibilitats de transformació.

En aquest context, la festa esdevé un acte polític i poètic alhora: una forma de resistència davant les ideologies que han invisibilitzat o menyspreat certes formes de ser i estar en el món. Així, la figura de l’infant que no parla però que balla, que no escriu però que pinta, que no comprèn la llengua però que somriu i s’abraça amb els altres, esdevé una potència que desborda els límits del currículum i dels models educatius normatius.

Els quatre eixos de l’obra que ens inspira –pedagogies, territoris, estètiques i tensions culturals– es fan presents en cada instant capturat. La pedagogia aquí no és transmissió, sinó trobada. El territori no és l’aula, sinó el cos, el pati, la veu, el gest. L’estètica no és decoració, sinó una forma d’expressar el que no sempre es pot dir amb paraules. I la tensió cultural no és un problema, sinó una oportunitat per generar diàleg i reconeixement mutu.

Aquestes imatges són, per tant, un testimoni de la potència del viure entre fronteres, del conviure en la diferència sense necessitat d’unificar ni jerarquitzar. Són una mostra del que passa quan deixem que la cultura, com deia Bhabha, parli des d’altres llocs, des d’altres cossos, des d’altres veus.

Aquesta festa no ha estat només un tancament de curs, sinó una obertura a imaginar una educació més justa, més lliure i més humana.