2025_03_14

En aquest vídeo mostro el meu dia a dia com a persona sorda. La primera escena és totalment en silenci, amb un paisatge que veig cada dia des de la finestra d’on treballo, amb Barcelona als meus peus. Agraeixo poder veure aquest paisatge barceloní des d’aquí dalt cada dia a la muntanya. A través de la natura tan bonica hi ha la barana que protegeix la finestra, que pot semblar una gàbia. Vull mostrar-ho com una metàfora d’una persona sorda que no rep estímuls auditius. La llengua de signes, “les mans que es mouen” com diu la majoria, és una llengua tan bonica com les altres. Per cert, no és universal i ara mateix no és el moment per explicar-ho.

En l’última part he volgut posar l’escena que feia la meva alumna del cicle superior de Mediació Comunicativa, fent una activitat de classe: la interpretació del discurs que vam anar a veure en una excursió relacionada amb les bruixes i la seva màgia, la salut de la història de les dones que vam dir que eren bruixes, que només sabien de medicina natural per a la salut.

En aquesta part sí que hi ha el so del discurs que donava la ponent on podeu veure la diferència de la primera escena en total silenci i desinformació, i comparar amb aquesta segona part del vídeo on veieu la interpretació de la dona sobre la lluita feminista, amb estímuls comunicatius orals i visuals que mostren la inclusió real. També he jugat amb la durada de les dues escenes del vídeo, la primera part (la que està en silenci) és molt més llarga que la segona escena, ja que quan no reps més estímuls, la sensació és que el temps passa molt lentament.

El vídeo està gravat amb el meu mòbil senzill, sense grans recursos ni producció, he gravat aquest vídeo. La meva intenció era mostrar-vos que el que veieu és autèntic i espontani, una part del meu dia a dia sense cap mena de preparació prèvia.

L’educació artística ha estat present a la meva vida des de ben petita, tot i això, no soc una gran amant de les arts plàstiques. Sempre he tingut una relació una mica peculiar amb l’art. Mentre la majoria dels meus companys i companyes es meravellaven dibuixant o creant manualitats plenes de color i originalitat, jo sentia tot el contrari, per mi el dibuix i les manualitats eren un repte constant.

Des de petita, sempre he sentit una atracció per tot allò que m’envolta, la bellesa i la creativitat. Tot i això, vaig descobrir aviat que el talent per dibuixar no era el meu fort. En els primers anys d’escola, mentre la professora ens demanava que plasméssim les nostres idees i mons imaginaris en paper, jo lluitava amb el llapis i el paper. Intentava imitar formes, però els meus dibuixos semblaven més uns esborranys confusos que representacions del que realment volia plasmar. Mentre els altres feien paisatges, animals i figures que semblaven tenir vida pròpia, jo dibuixava línies sense gaire sentit.

Per mi, les classes d’educació visual i plàtica eren un espai de descoberta però a la vegada també de petites decepcions personals. Recordo vagament els dies en què, durant les sessions dedicades a fer manualitats, els meus intents de crear alguna cosa amb paper, cola i pintures acabaven sent un embolic de materials que no representaven el que realment volia fer la meva imaginació. Mentre alguns dels meus companys i companyes desbordaven habilitat manual i creativitat, jo em sentia com si tot el que toqués es convertís en un munt de retalls sense forma ni sentit. Mai he gaudit de destresa manual ni tampoc de l’habilitat innata que altres si n’han demostrat tenir. Cada nova activitat proposada a l’aula, em recordava que l’art no era per a mi.

Sentir aquestes experiències podria haver disminuït la meva passió per l’art, però, en canvi, em van fer comprendre que pot haber altres maneres d’aprendre i d’expressar-se. Tot i que el dibuix i les manualitats no eren les meves fortaleses, em vaig adonar que la creativitat es pot mostrar de moltes altres maneres, com per exemple la música i la dansa.
Tant la música com la dansa m’han fet veure que l’art no solament està a les pintures sinó que hi ha art en moltes altres formes.

Però, el moment clau amb l’àmbit artísic per mi, va arribar al batxillerat, amb l’assignatura d’història de l’art que es va convertir en una de les meves assignatures preferides. Cada classe era com anar al museu i poder explorar a través de les diferents èpoques i moviments artístics. M’encantava escoltar les històries que s’amagaven darrere de cada obra, intentar entendre els sentiments que els artistes volien transmetre i les innovacions que havien introduït al món. En aquest moment de la meva vida, vaig comprendre que l’art és molt més que fer manualitats o fer dibuixos, és una forma de veure el món, d’interpretar la realitat i d’expressar sentiments que no sempre poden ser verbalitzats.

Una de les lliçons més importants que he après al llarg de la meva experiència artística és que cadascú té la seva pròpia manera d’expressar-se, i que aquestes diferències no només són acceptables, sinó que són el que fa que cada persona sigui única. No ser bona dibuixant o tenir dificultats amb les manualitats mai em va fer sentir inferior davant l’art. Sinó que, em van obligar a buscar altres formes d’expressió i a descobrir talents que potser haurien passat desapercebuts.

En aquest sentit, els puzles amb la seva calma i precisió, es van convertir en una metàfora de la vida mateixa: a vegades sembla que les peces no encaixen, que hi ha un desordre impossible d’entendre, però quan finalment trobes el lloc exacte per a cada peça, sorgeix una imatge plena d’harmonia i significat. Aquesta afició m’ha ajudat a entendre que, encara que en alguns àmbits no sigui la més hàbil, cada petit esforç contribueix a construir un tot més gran i coherent.

La meva trajectòria en l’educació artística ha estat una aventura plena de descobriments i de creixements personals. Començant per la meva infància, quan els dibuixos imperfectes i la manca de destresa en les manualitats semblaven marcar les meves limitacions, fins al batxillerat en què la història de l’art em va captivar i em va obrir un univers de possibilitats, és per això que cada etapa ha estat essencial per definir qui soc avui.

Després de tot, m’agradaria destacar la importància d’aprendre a estimar les nostres pròpies mancances i a veure-les com a oportunitats per explorar altres formes d’expressar la nostra creativitat. No ser la millor en dibuixar ni en fer les millors manualitats mai m’ha impedit trobar el meu lloc en el món artístic. Al contrari, m’ha impulsat a buscar alternatives, a valorar la diversitat de formes d’expressió i a entendre que l’art és una forma d’expressió amb diferents vessant de transmissió.

Mirant enrere, em sento agraïda per cada moment, per cada error i per cada descobriment. La meva passió pels puzles m’ha donat la paciència per resoldre problemes i per buscar solucions en el desordre, encara continuo explorant noves formes de creativitat i continuo, però porto dins meus totes aquestes lliçons.

En definitiva, crec la nostra història personal l’art ens ha d’ajudar a crèixer com a persones i a saber aprendre dels nostres errors. En el meu cas, tant si es tracta de la meva manca per dibuixar com per de la meva passió pels puzles, cada aspecte ha contribuït a construir la meva identitat. Ara, amb la mirada posada en el futur, segueixo amb entusiasme i disposada a continuar aprenent, experimentant i creient en que l’art té un gran poder transformador.

Finalment, el que he après és que el veritable valor de l’educació artística no es troba en l’habilitat per reproduir imatges o en la destresa manual, sinó en la capacitat de veure el món amb una mirada diferent, d’entendre que cada experiència, per petita que sigui, contribueix a formar un tot que és únic i especial.

Comparteixo el meu viatge en l’educació artística amb vosaltres. Va ser un viatge amb moltes aventures i estic feliç en aquest lloc.

Des de ben petita, vaig estar envoltada d’art i creativitat, gràcies a la influència de la meva família. Per començar, vaig tenir referents artístics molt propers que van marcar el meu camí. El meu bisavi, era un apassionat pintor. La meva tieta em va sorprendre amb un regal molt especial: un retrat meu de bebé dibuixat amb carbó. Aquest retrat, que encara conservo amb molt d’afecte, és un testimoni del seu amor i del seu talent.

Però sense dubte, la persona que més em va inspirar va ser la meva àvia. Una dona amb una personalitat magnètica i una passió desbordant pel món teatral. Les seves històries sobre els escenaris, els personatges que havia interpretat i les emocions que havia experimentat em fascinaven. Em sap greu no poder compartir gaire el meu món teatral amb ella, però em val que sàpiga que estic orgullosa d’ella perquè no és fàcil entrar al món de l’art en una altra època per ser dona.

L’educació artística ha estat una part fonamental de la meva vida. Recordo amb especial afecte l’assignatura de plàstica a l’escola primària, que era sens dubte una de les meves preferides. Cada projecte era un repte emocionant que em permetia explorar la meva creativitat i veure resultats tangibles. La satisfacció de completar una manualitat i veure el producte final era immensa.

Aquesta passió per l’art no es limitava a l’escola. Sovint, continuava els projectes a casa, experimentant amb diferents materials i tècniques. M’encantava submergir-me en el món de l’art, ja fos visitant botigues especialitzades per comprar materials artístics o veure als dibuixants dibuixant els retrats en directe a La Rambla.

La meva escola, on vaig passar gran part de la meva infància i adolescència, també va jugar un paper crucial en el meu desenvolupament artístic. Cada any, al final de curs, organitzàvem presentacions teatrals per a les famílies. Aquestes experiències no només ens permetien expressar-nos artísticament, sinó que també ens donaven l’oportunitat de treballar en equip, conèixer-nos millor i organitzar el guió teatral. A més, ens ajudaven a guanyar autoconfiança i a superar la por a parlar en públic.

Durant la meva infància i adolescència, la meva curiositat i passió per l’art em van portar a explorar camins autodidactes. En aquella època, no hi havia tants recursos digitals com ara, però això no em va impedir experimentar i aprendre per mi mateixa. Una de les eines que més em va fascinar va ser el Photoshop. Amb aquest programa, podia manipular les imatges, canviar-ne els colors, afegir-hi efectes i crear composicions úniques. Em passava hores fent collages amb fotos que jo mateixa feia o que trobava en revistes i llibres.

Quan vaig acabar el cicle superior, que no tenia res a veure amb l’art, vaig voler entrar a una universitat relacionada amb l’art perquè era el que em faltava en aquell moment. Em vaig apuntar a la UB de Disseny, on vaig aprendre moltes tècniques artístiques i vaig ampliar la meva creativitat. Em va fer una mica de gràcia, recordar els meus anys al cicle superior. Aquella etapa de la meva vida estava dedicada a projectes d’edificació, un món totalment oposat a l’àmbit artístic. Allà, la creativitat era un concepte gairebé prohibit. Tot es reduïa a números, mesures precises i càlculs rigorosos. Havia de seguir al peu de la lletra cada indicació, assegurant-me que tot quadrés al mil·límetre, especialment el pes. No hi havia marge per a l’error ni per a la improvisació.

Aquesta rigidesa em feia sentir com si estigués atrapada en una gàbia. Anhelava la llibertat d’expressió, la possibilitat de crear sense límits. El primer dia de classe, vaig viure un moment que va marcar un abans i un després en la meva vida. El meu professor, amb una naturalitat sorprenent, va agafar un full de paper i el va esquinçar amb les mans. Sense tisores, sense cúter, només amb la força dels seus dits. Aquell gest, aparentment senzill, va ser per a mi una revelació, vaig pensar: “Aquí no cal trencar el paper amb càlculs…”

M’ho vaig passar aprenent molt en aquesta universitat. Em vaig apuntar a la carrera de disseny i no a belles arts perquè em fascinava el disseny, la resolució de problemes i la satisfacció de necessitats funcionals a través de solucions creatives, mentre que belles arts se centra en l’expressió artística pura i la creativitat subjectiva. M’atreia la idea de crear objectes, espais o experiències que milloressin la vida dels altres, que resolguessin necessitats quotidianes a través de solucions creatives i innovadores.

Mentre que belles arts se centra en l’expressió artística pura i la creativitat subjectiva, on l’artista explora els seus propis sentiments i idees sense necessàriament tenir una aplicació pràctica, el disseny em permetia combinar la meva passió per l’estètica amb la meva vocació de servei. Em veia més en l’àrea de disseny, on podia utilitzar la meva creativitat per a crear un impacte positiu en el món.

Després d’aquesta carrera em vaig centrar en el món educatiu, que també m’enamora. M’encanta veure l’evolució de l’aprenentatge, però sempre continuava creant nous projectes personals. Per exemple, quan vaig comprar una càmera nova, em permetia fer tot el procés de curtmetratges i participar en alguns festivals. Vaig ser actriu, productora, guionista… en tots els papers per a la creació dels curtmetratges, per posar-me a la pell de tots els papers. Projectes de teatre, com ser directora d’una obra de teatre per a infants de 4 a 12 anys, i jo ser actriu o intèrpret de llengua de signes en les obres teatrals.

L’autoaprenentatge és una de les coses que mai he deixat de fer. Em vaig apuntar a alguns tallers de teatre, d’il·lustració i a alguns cursos en línia com a Domestika. A part d’això, també continuo compartint la reivindicació de la visibilitat dels col·lectius minoritzats, com la comunitat sorda, la llengua de signes, el feminisme i l’LGTBIQ+, en les taules rodones, entrevistes… sobretot en les il·lustracions i audiovisuals.

Hola a todos. Mi nombre es Víctor Portero y aquí dejo mi video de presentación y expectativas sobre la asignatura. ¡Espero que os guste!

presentacion-victor-portero

Hola a tots, sóc en Lluís Planes Julià i aquí us deixo el meu vídeo de presentació