Aquestes són les nostres experiències:

1. Víctor

Mural “cada peça compte”

En primària vam fer una activitat que em va encantar i que encara record. Cada nen i nena va decorar una peça de puzle amb coses que els representés: aficions, gustos… Després unim totes les peces en un mural gegant que deia “Cada peça compta”. Va ser una activitat molt bonica perquè cadascun se sentia part d’alguna cosa, i al mateix temps es visibilitzava el distint de cada nen. No hi havia correccions ni judicis, ni peces bones ni dolentes, simplement es tractava de mostrar-se. Com diuen Shifres i Gonnet (2015), moltes vegades es dona valor sol al que pot mesurar-se o escriure’s, i es deixen de costat formes de coneixement més personals o col·lectives (p. 62). I Jiménez (2020) insisteix que l’art a l’escola ha de ser una via perquè cada persona pugui posicionar-se des de la seva història i el seu context (p. 117). Aquest mural va ser just això, una forma senzilla però potent de dir “això és el que soc” i que això tingués un lloc a l’escola. Em sembla una molt bona pràctica per a començar a parlar d’inclusió de veritat.

2. Maria

Male gaze

A la universitat, a una assignatura anomenada Tendències en les arts contemporànies, vam fer un exercici molt interessant en la que vam questionar com tot l’art que ens ha arribat generalment ha estat fet des d’una perspectiva masculina.
A aquesta mirada particular del gènere masculí l’anomenem la “male gaze”. Un concepte amb el que se’ns va intentar fer veure com totes les obres d’art que se’ns ha ensenyat, i que per tant tenim com a referents (les pintures, la fotografia, el cinema, etc) son creades la gran majoria de vegades per homes.

Per això es va proposar fer un exercici en què cada alumne havia de portar una representació del que entenem per mirada masculina. Alguns van portar fragments de pel·lícules on el nu femení apareix sense un motiu de pes de manera molt consistent , altres van portar fragments de dibuixos animats on es sexualitzava els personatges femenins (com la secretaria, a la qual no se li mostra el rostre però si se la caracteritza amb grans pits). Figures com Marilyn Monroe o models actuals també van sortir entre les mostres de l’alumnat.

3. Aina
La representació teatral
Al llarg de l’etapa de primària, el centre educatiu organitzava diverses obres de teatre per a cada curs, les quals preparàvem durant tot l’any per a, finalment, actuar davant dels nostres companys i companyes, familiars i docents. Era una activitat dinàmica i creativa, en què presenciàvem intercanvis de rols, és a dir, no tenies per què interpretar un personatge del teu gènere, ètnia, orientació sexual o similar a la pròpia persona, i, d’aquesta manera, també ens permetia posar-nos en la pell dels altres, allunyant la mirada d’un mateix i centralitzant-nos en què tothom té un paper i unes funcions clau per a que el resultat final sigui un èxit. Així doncs, també reforçàvem el sentiment de pertinença al grup, el treball col·laboratiu i cooperatiu, l’autoestima, l’expressió oral, entre d’altres.
Altrament, el professor exercia un rol essencial, era l’encarregat d’organitzar les dinàmiques, guiar el procés, supervisar el desenvolupament de l’obra i ser mediador, tal com indica Jiménez, en l’any 2020, quelcom proposta curricular precisa de la cooperació entre les estructures educatives, és a dir, entre l’alumnat, el centre educatiu, l’equip docent, la comunitat…, és per això, que remarca la importància d’una responsabilitat compartida. A més a més, exposa com la figura del professor és l’engranatge per a que tots els elements encaixin correctament i s’obtingui un aprenentatge significatiu, en què s’acompleixin també els continguts acadèmics establerts.

4. Isaac
Durant un projecte d’educació artística a classe vam fer una activitat d’autoretrats en què, en lloc de simplement dibuixar-nos com ens veiem físicament, ens van animar a representar-nos a través d’elements que tinguessin a veure amb la nostra identitat cultural, de gènere, familiar o personal. Jo, per exemple, vaig representar-me amb una combinació de colors i símbols que tenien a veure amb la meva família catalana i andalusa, mentre una companya va fer servir banderes LGTBI i una altra va mostrar elements del seu país d’origen.
L’activitat es va desenvolupar al llarg de tres setmanes i es va concloure amb una petita exposició oberta a les famílies, on també vam llegir textos personals explicant la nostra obra. Aquesta activitat em va marcar perquè, tot i que era petita, va obrir un espai on totes les identitats van tenir cabuda, sense imposar un model únic del que “hauria de ser” un autoretrat. Tal i com ens exposa Rifà (2023) aquestes propostes permeten descolonitzar el relat educatiu. També ens ajuda a situar els marges al centre i visibilitzant subjectivitats sovint excloses del relat dominant.

5. Khouloud
Durant les meves pràctiques en una classe de 4t de Primària, vaig participar en una activitat molt significativa que va proposar la tutora: cada alumne/a havia de crear una “capsa de la identitat” decorant-la per fora i incloent dins objectes, dibuixos, textos o fotografies que el representessin com a persona. L’objectiu era explorar la identitat més enllà del qual és veua simple vista, donant-los veu per a mostrar el seu món interior, el seu origen, gustos, família, emocions o somnis.
L’activitat es va presentar com una proposta artística, plàstica i emocional. Es van dedicar diverses sessions tant a la creació com a la presentació voluntària en gran grup. Em va impactar veure com alguns nens, especialment de famílies migrants, compartien elements de les seves cultures d’origen per primera vegada. Uns altres parlaven de pors o il·lusions personals, que sovint queden fora dels espais escolars.

Aquesta experiència es pot entendre com una pràctica artística amb mirada feminista i decolonial, tal com planteja Montserrat Rifà Valls (2023), quan defensa que l’aula ha de ser un espai d’expressió per a totes els subjectivitats, i no només per als hegemòniques. També es relaciona amb la pedagogia de les diferències de Anaida Pascual Morán (2014), que aposta per construir una educació basada en la dignitat del diferent i en el reconeixement de totes les veus.
En aquest taller artístic no es jutjaven els resultats estètics, sinó que es valorava l’autenticitat, la pluralitat i la capacitat d’expressar qui som. Va ser un espai per començar a construir una mirada inclusiva, artística i compromesa.

CONCLUSIÓ I REFLEXIÓ

Les cinc experiències que s’han descrit tenen punts de contacte clars, però també diferències significatives en quant a la metodologia, objectius i enfocament. El punt de contacte més significatiu que presenten és el de crear espais educatius inclusius on es valori la diversitat i es promogui la participació activa de l’alumnat des d’una perspectiva crítica. Aquest principi es reflecteix tant a nivell de continguts com en la manera de relacionar-se dins l’aula i amb la comunitat.
Les experiències 1, 4 i 5 tenen un clar enfocament decolonial i feminista, com defensa Rifà Valls (2023), donant veu a identitats tradicionalment invisibilitzades i promovent la pluralitat de sabers. Tant el mural “cada peça compte” com les activitats d’autoretrat i la “capsa de la identitat” situen els marges al centre i trenquen amb la idea del coneixement homogeni. També comparteixen l’obertura a les famílies i a contextos diversos, cosa que reforça el lligam entre escola i comunitat.
Les experiències 2 i 3, tot i no ser explícitament comunitàries, treballen la mirada crítica envers el sistema hegemònic. A la universitat, l’exercici sobre la “male gaze” ajuda a identificar biaixos de gènere en la cultura visual. I l’obra de teatre a primària, a través del joc de rols, promou empatia, col·laboració i desidentificació, valors claus per a una educació artística transformadora. En aquest sentit, el paper del docent com a mediador, tal com destaca Jiménez (2020), és fonamental per garantir que aquestes experiències siguin significatives i estructuralment integrades.

Referències bibliogràfiques:
Jiménez, R. (2020). Un docente revolucionario para la formación artística (decolonial) contemporánea. EARI. Educación Artística Revista de Investigación, 11(1), 114–138. https://doi.org/10.7203/eari.11.15237

Pascual Morán, A. (2014). Apuntes y aportes para pensar y practicar una pedagogía de las diferencias. Pedagogía, 47(1), 10–30.

Rifà Valls, M. (2023). Perspectives decolonials i de gènere en educació artística per a l’escola primària [Recurs d’aprenentatge]. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). https://materials.campus.uoc.edu/daisy/Materials/PID_00293114/

En aquest cinquè registre, vull centrar-me en la vida contemporània que ens toca viure, envoltats d’informació que ens arriba per tots els canals: el diari, la pantalla, les xarxes socials. Aquesta hiperconnexió ens fa sentir informats, però sovint ens ofega en un mar de titulars manipulats, contradictoris i sensacionalistes.

L’artista Martha Rosler m’ha servit d’inspiració, ja que ja als anys setanta denunciava com els mitjans de comunicació portaven la guerra a casa nostra convertida en espectacle. Especialment amb la seva sèrie Bringing the War Home, Rosler explora com les notícies globals penetren en l’espai privat i es consumeixen descontextualitzades, transformades en espectacle. La seva crítica, que mostra com la societat de consum amaga la violència sota l’aparença de confort domèstic, continua plenament vigent en aquesta era de hiperconnexió digital.

En tots els registres anteriors havia treballat amb vídeo, però aquesta vegada he volgut assumir el repte de fer-ho amb fotografies de diaris, com a reflexió sobre com la informació penetra en la nostra quotidianitat i es transforma en un espectacle que alimenta la por i la confusió. El diari, símbol clàssic del periodisme, es presenta aquí en diàleg amb les pantalles que mai no s’apaguen.

Lluny de connectar-nos amb la realitat, la informació es converteix en un mecanisme de manipulació constant.

Hay algo profundamente sereno en los atardeceres frente al mar. No solo por la luz que se va apagando poco a poco, sino por todo lo que empieza a notarse justo cuando el sol baja. Desde lo alto, la playa parece un lienzo lejano que va perdiendo brillo con suavidad. El cielo, que hace un rato era un azul limpio, ahora empieza a teñirse de tonos más apagados, como si la tarde se estirara para no acabar. Esta luz tan particular hace que los contrastes se vuelvan más evidentes: las sombras se alargan, los colores se intensifican. El verde del prado entre las casas y la playa no parece el mismo de la mañana: ahora se siente más profundo, más presente.

Y aunque uno podría pensar que el atardecer es sinónimo de silencio, el paisaje está lleno de sonidos. Se escuchan pájaros que vuelan en grupos cortando el cielo, conversaciones sueltas de quienes pasean o música que sale de una casa abierta. También el paso constante de los coches por la carretera, recordando que la vida sigue su ritmo, aunque el día esté terminando.

Como bien señala Llorca (2017), el sonido no es solo un fondo, sino una dimensión activa del paisaje que influye directamente en la forma en que lo habitamos y lo sentimos. Esta mezcla de lo visual y lo sonoro construye una experiencia más rica, más profunda. Porque el paisaje no es solo lo que vemos: también es lo que escuchamos y cómo lo recordamos. Y a veces, como en este atardecer, basta con quedarse quieto unos minutos para sentirlo todo a la vez.

Recursos bibliográficos

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista, 32(89), 9–59.

Hay algo muy especial en pasear por un parque un día nublado, con niebla cubriéndolo todo. Es como si el mundo se calmara de repente, como si todo lo que normalmente pasa rápido se detuviese un momento para respirar. Sin el sol brillando ni los colores saturados, empiezan a destacar esas pequeñas cosas que, en días normales, apenas notamos.

El cielo gris se convierte en un fondo perfecto donde las hojas, los árboles y hasta los caminos mojados cobran otra presencia. De pronto ves el dibujo de las ramas contra el cielo blanco, casi como si alguien las hubiera trazado con tinta. Las hojas, que en otros días formarían solo parte del paisaje, hoy parecen más vivas, más definidas. Hasta el silencio suena distinto. Se nota más el crujido leve de una rama, el roce del viento, el eco apagado de tus propios pasos.

La niebla no oculta, al contrario: resalta. Hace que mires con más atención. Te obliga a detenerte, a fijarte en lo que normalmente ignoras. Un charco, una piedra, un banco vacío… todo adquiere una belleza tranquila, sin querer llamar la atención.

Entonces te das cuenta de que hay cosas que solo se ven cuando todo lo demás se apaga un poco. Que lo cotidiano, lo simple, lo que damos por hecho, tiene una profundidad que solo aparece en días como este. Que, a veces, hace falta un poco de gris para ver con más claridad.

Y es que el paisaje no es solo lo que se ve. Como bien explica Llorca (2017), lo que percibimos de un lugar no depende únicamente de su forma o función, sino también de cómo lo sentimos con todos los sentidos, especialmente con los que menos usamos de forma consciente. Un paisaje así, gris y silencioso, te obliga a mirar diferente, a escuchar lo que no suena fuerte y a descubrir que, a veces, lo más bello está en lo sutil.

Porque cuando el paisaje se cubre de niebla, no desaparece: se transforma. Y nosotros, al mirarlo sin prisas, también cambiamos un poco.

Recursos bibliográficos

Llorca, J. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista 32(89), 9-59. https://www.proquest.com/

Link

https://drive.google.com/drive/folders/1qdd5Rnifsz39NtzEj8WONii0Y7ugn8AJ?usp=sharing

2025_04_11

Enllaç del drive: https://drive.google.com/drive/folders/1GRuYS6pul-xV5ZOkvjZFId0_wzpJbIDY?usp=sharing

“Els cactus que van créixer amb mi”

Quan era petita, aquests cactus van arribar a casa. Van créixer amb mi.

Els cactus que van créixer amb mi són una part essencial de la meva infància, i el seu significat va més enllà del simple objecte físic. Com diu Joaquín Lorca, “El ambiente contribuye, por encima de cualquier delimitación administrativa, a conformar territorios cargados de sentido para los sujetos.” Els meus cactus representen un territori personal, íntim, un espai que es va anar conformant al llarg dels anys, carregat de records i emocions. El meu “barrio San Nicolás” no és un lloc geogràfic, sinó un espai emocional, un petit racó de la meva vida on els cactus van créixer amb mi, i on em vaig sentir segura i arrelada.

L’espai, tal com s’explica en el text, “se considera ahora un régimen que incluye lo físico y lo social… la vida que los llena y anima, la sociedad en movimiento.” Els meus cactus són una representació d’aquest espai viscut. Cada espina, cada ramificació, és un record de la meva infància, de les meves emocions i les meves vivències, que estan contenides en ells. Els cactus, en el seu silenci, guarden la memòria de les meves experiències, des de les més senzilles fins a les més significatives.

Aquesta idea d’un paisatge animat, com diu el text, “dinamizado por una sensorialidad más amplia”, trenca el marc bidimensional. No calen sons per evocar aquest paisatge; és suficient la imatge visual, la percepció tàctil, i l’afectivitat. Els cactus, amb la seva presència immòbil, transmeten una sensació de vida i d’emoció que només pot ser entesa per qui els ha viscut. Són testimoni silenciós d’un temps passat, però al mateix temps, continuen sent part del meu present, animant aquell espai interior que va ser la meva infància.

De vegades, els objectes també són territoris. Aquests cactus són el meu mapa. La meva infància hi és.

Últimamente me he fijado en cómo los sonidos de nuestro día a día construyen una especie de paisaje que pocas veces nos paramos a escuchar. Con esta grabación, quería capturar la sensación sonora de un pueblo, donde conviven el ritmo urbano con los pequeños detalles de la naturaleza y la vida cotidiana.

En el audio se escucha el tráfico de la carretera general, ese zumbido constante de los coches que marca el ritmo del lugar. Pero si prestamos atención, detrás de ese ruido también están los pájaros cantando, el viento moviéndose entre las calles, y las voces de la gente conversando a lo lejos. Los niños jugando en la calle acompañan al paisaje con su energía y vitalidad. Todo se mezcla en un solo sonido, en una especie de banda sonora de la vida en coexistencia, una sinergia maravillosa.

Lo que me interesa de este paisaje sonoro es cómo, sin darnos cuenta, estamos rodeados de contrastes. El movimiento de los coches nos habla de la rutina y la velocidad de la vida moderna, mientras que el canto de los pájaros y el viento nos recuerdan que la naturaleza sigue ahí, presente, aunque a veces pase desapercibida, es la calma en un mundo en el que todo va demasiado deprisa. Las voces y los juegos de los niños nos conectan con la parte más humana del entorno, con la convivencia y la cercanía que todavía se respira en los pueblos.

Este tipo de grabaciones nos invitan a parar un momento y escuchar lo que normalmente ignoramos. Nos hacen ver que el arte no está solo en lo visual, sino también en lo que suena a nuestro alrededor. A veces, basta con cerrar los ojos y prestar atención para darnos cuenta de que, incluso en los lugares más cotidianos, hay una historia que se cuenta a través de los sonidos, de que vivimos en un concierto constante y que, en algún momento, sonará la canción de nuestra vida.

Referencias bibliográficas:

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Enlace: https://drive.google.com/drive/folders/1qKit2hL3vbmTXoKWj_7_aMofsnLYFU1f?usp=sharing

El paisaje de un pueblo es una mezcla de cosas que, aunque no nos paremos a pensarlo, conviven en equilibrio. La fila de coches, junto a los edificios y la calle, marcan la presencia humana. Al mismo tiempo, entre ellos,  los árboles, el cielo y un bonito limonero con sus frutos amarillos destacan, entre este paisaje urbano, recordándonos que la naturaleza sigue ahí, resistiendo entre el asfalto y el hormigón.

Los coches aparcados en fila y la valla metálica introducen un orden funcional, una prueba clara de cómo organizamos el espacio a nuestra conveniencia. Sin embargo, la vida natural persiste, las hojas se mecen con el viento, los limones maduran, las raíces se extienden bajo la superficie, sin hacer ruido, la vida sigue bajo nuestros pies. Este paisaje creo que nos habla de una coexistencia entre lo humano y lo natural, entre lo construido y lo que crece por sí mismo.

A menudo, pasamos por estos lugares sin detenernos a observar su historia, su vida. ¿Cuántos días de lluvia han bañado a este limonero? ¿Cuántas veces estas ramas han cobijado a pajaritos bajo su sombra? ¿Cuántas conversaciones importantes se habrán dado en estos coches? ¿Cuántos besos y abrazos en esta calle que ahora luce solitaria? La belleza no siempre está en lo extraordinario, sino en las cosas más simples. Solo hace falta pararse un momento y mirar con atención para descubrir que, incluso en lo más común, hay toda una vida.

Referencias bibliográficas:

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.

Enlace: https://drive.google.com/drive/folders/18_mGwpARA_u9YwUP8gO0K4_JfP_Xhudk?usp=sharing

Bones companys i companyes!

En aquesta segona entrada sobre els registres, segueixo amb les aportacions de Yáñez (2018) sobre la realitat cultural, he fet unes fotografies més detalles sobre l’espai i sobretot he volgut reflectir les barreres que es poden veure.

S’observa amb més detall, amb les imatges de les persones, com la gran pendent del carrer dificulta que hi hagi un moviment fluid. Però, també es pot veure com els bancs que hi ha a l’entrada de l’escola faciliten el descans, un cop es puja aquesta gran pendent.

Degut a l’hora de les fotografies, que estan fetes a les 16.40h, es un moment de la tarda en la que estan començant ha arribat les famílies a l’escola per recollir els infants que surten a les 17.00h, més endavant faré reculls d’àudio i fotos en les que es podrà observar com es veu afectat el trànsit d’aquest carrer i la porta de l’escola que varia en gran quantitat segons l’hora.
Es una zona que es veu molt transitada però la majoria de vegades en sentit de baixada, ja que les persones utilitzen carrers colindants per arribar a la part més alta.

En menys de 200m es concentren 3 escoles, així que ja us podeu anar fent una idea del trànsit que hi pot haver per aquella zona.

Enllaç carpeta Drive 2025-03-28